D’un temps ençà, creix una sensació entre la societat de les nostres illes: el model socioeconòmic imperant ha entrat en una espiral molt perillosa que ens empobreix culturalment, econòmicament i socialment. La ineficiència del sistema es demostra amb dades, cada pic és més i més necessari créixer exponencialment per mantenir els nivells de renda i sostenir un PIB per càpita que no deixa de minvar: hem passat de ser la comunitat autònoma més rica a ocupar el setè lloc (2022), per darrere de Madrid, País Basc, Navarra, Catalunya, Aragó i empatats amb La Rioja. Curiosament, tot i liderar l’increment de PIB a l’Estat, el repartiment de la riquesa en termes de població no fa més que empobrir-nos. La lectura que s’extreu d’això és que el nostre motor econòmic, el turisme, s’està demostrant ineficient; la màxima eficiència del model es va superar el bienni 1999-2000, a partir d’aquests anys va començar el declivi del monocultiu: cada any que passa ens cal batre nous rècords de visitants per poder sostenir a dures penes el PIB per habitant i enguany podríem superar els vint milions de visitants sense que això ens faci escalar posicions de riquesa.
Aquestes dades es transformen també en una sensació d’impotència i malestar, els recursos de les nostres illes són molt limitats i el territori no suporta aquesta pressió creixent: la saturació no és només una sensació subjectiva sinó una realitat sostinguda en xifres i indicadors que afecten el nivell de servei de les nostres infraestructures, comprometen la disponibilitat de recursos essencials, com l’aigua, o posen en perill el funcionament d’altres serveis bàsics. És per tot això que el moviment Menys Turisme Més vida ha sorgit amb força, sobre una base social ferma, transversal, descentralitzada i molt implantada en el territori. Aquesta és la clau de l’èxit de la manifestació més arriscada de la història de les nostres illes, una manifestació en plenes vacances d’estiu que era tot un repte.
Amb independència de les xifres d’assistència, entre vint mil i cinquanta mil manifestants segons les fonts, la realitat és que es van superar totes les expectatives i el passat diumenge 21 de juliol es va fer història perquè la reivindicació de base no era salvar un illot o una platja verge com succeïa en un passat molt actiu centrat en els “Salvem…”, sinó que aquesta mobilització va contra un model depredador de recursos i les seves conseqüències: és hora d’aturar i començar a decréixer per recuperar els nivells de benestar globals i de justícia distributiva que mai no hauríem d’haver perdut.
El sentit transversal del moviment és en bona part la clau de l’èxit. Aquesta manifestació ha estat una continuació de la de dissabte 25 de maig, amb el lema Mallorca No Es Ven, que protestava contra les conseqüències del model que ens priva d’accedir amb normalitat a drets essencials com el de l’accés a l’habitatge. Les reivindicacions que podem veure en aquestes dues darreres mobilitzacions són realment de base i arrel i s’està configurant com un veritable moviment molt més fort i estructurat que el del 15M. Una part important de la societat està enviant un avís molt clar dirigit als nostres governants, de tot color: no es tracta d’una acció puntual sinó d’un veritable moviment que caldrà escoltar perquè es preveu de llarga durada i molt transversal.
Cal canviar el rumb i començar a posar en pràctica aquell objectiu de diversificació econòmica i de decreixement que va sorgir la legislatura de 1999-2003, amb alguns avisos clars d’economistes com Antoni Montserrat, i que s’ha anat aparcant sistemàticament o només ha propiciat tímides accions puntuals sense grans repercussions pràctiques, com ara la idea de desenvolupar el Parc Bit. Les dades de què disposam són clarificadores de la ineficiència del model i el monocultiu actual es demostra molt perillós. 
Finalment, no podem obviar un fenomen que, sense ser nou és prou significatiu: avui són els joves qui lideren el moviment, uns joves que veuen com se’ls priva d’oportunitats, una generació molt preparada gairebé sense futur, un capital humà que ja està marxant fora de l’illa mentre es precaritza el mercat laboral i s’empobreixen les classes que comencen a jubilar-se i que varen cotitzar només uns mesos l’any de forma discontínua i per davall del que veritablement els corresponia. Els joves prenen la iniciativa i els grans els hem d’acompanyar perquè en bona part som responsables de no haver sabut corregir les anomalies d’aquesta deriva depredadora.
Quan el model econòmic d’aquestes illes es percep com un problema sense perspectives de futur és necessari escoltar i iniciar polítiques valentes de canvi de rumb. No sembla que hi hagi cap altra sortida real al problema: créixer indefinidament no és la solució sinó que representarà el col·lapse final.
J. M. Vidal-Illanes (Escriptor)