El passat divendres 1 de març (dia de les Illes Balears) vaig tenir l'oportunitat, l'honor i el plaer d'assistir a un concert molt especial: el que va celebrar Llorenç Santamaria al teatre Principal d'Inca, programat dins de la seva gira de comiat.

En Llorenç estava molt motivat de cara a aquesta actuació, especialment per dues raons: per una part per l'emoció de cantar a Mallorca, la seva terra, i per l'altra perquè el dia anterior havia rebut el premi Ramon Llull per la seva trajectòria, un premi molt merescut ja que són ja 60 anys els que duu en Llorenç dedicats a la música (que es diu aviat) des de que va començar a cantar en grups com Los Chelines, Los Fugitivos, Los Bríos i Z-66, amb els quals va conèixer l'èxit abans de llançar-se com a cantant solista.

El concert va començar molt encertadament amb "Coses des camp", un tema de Toni Morlà que sempre és molt ben rebut pel públic mallorquí i aquesta vegada no va ser una excepció, amb un Llorenç molt emocionat i acompanyat només pel piano de Miquel Àngel Pericàs. El concert, ja amb l'incorporació de tots els músics, va continuar amb una primera part de cançons en mallorquí com "Mestre Pere Joan" (molt tendra i emotiva), "La meva terra és el mar", versió dels Lax'n'Busto que en Llorenç va interpretar en el musical "Cop de Rock" i que des de llavors no falta mai en el seu repertori, l'entranyable història del "Tio Nicolau", que coneixen molt bé els seus veïns de Santa Maria i, per acabar aquesta primera part, la ja clàssica "Plaça Gomila", un tema amb tot el sabor del millor rock i soul en el que Llorenç fa un repàs de les seves vivències musicals durant els anys seixanta i que intercala riffs de cançons de Jimi Hendrix i fragments de "Land of a thousand dances" de Wilson Pickett.

Després d'un tema instrumental de Miquel Àngel Pericàs va donar començament la segona part del concert amb temes en castellà, amb el retorn a escena de Llorenç mentre sonaven les primeres notes de "Por ese amor", una de les seves balades més celebrades i que pertany a aquells primers anys seus com a solista a principis dels anys setanta i que va ser rebuda amb una gran ovació. Les següents en sonar varen ser "Tú y yo" i "Bailemos", totes dues d'aquell LP de 1981 produït per Juan Pardo i Pedro de Los Pecos. Cap al final de "Bailemos" va pujar a l'escenari una espontània que va ballar (i cantar) juntament amb en Llorenç fins que va acabar la cançó.

Seguidament va venir un dels trams del concert que més vaig gaudir, ja que en Llorenç tenia preparats dos temes de pur rock & roll, com van ser "Quise ser una estrella del Rock & Roll", d'aquell disc de 1978 amb el que el cantant confirmava i aprofundia en les seves arrels rockeres, i una contundent "El Rey", tot un clàssic ja en els seus concerts (a pesar de pertànyer a un disc que no va tenir la difusió que mereixia: "Natural" de 1999), tota una explosió del millor i més clàssic rock & roll.

I, parlant de clàssics, va arribar el moment de "Noches de blanco satén" ("Nights in white satin" de The Moddy Blues), una cançó que va tenir un gran èxit en la versió dels Z-66 i que en LLorenç mai ha deixat de cantar des de llavors. Va sonar molt emotiva.

En aquest moment m'agradaria destacar el gran treball que van fer els músics: dues guitarres, un baix, teclats, bateria i una al.lota als cors i també a la pandereta. Tots ells varen acompanyar magistralment a en Llorenç, una banda que es pot dir que va sonar ben compacta.

Cap al tram final no podien faltar les inevitables "Te quiero a ti" (de les seves balades més apreciades), la festiva "Rosy" i, òbviament, els seus dos èxits més grans: "Si tú fueras mi mujer" i "Para que no me olvides", les dues cançons que el varen dur a ocupar el nº 1 en  les llistes en els anys 1975 i 1976 consecutivament. No cal dir que van ser molt ben rebudes i aplaudides.

I, per acabar, una de les parts que més m'agraden: el ja clàssic medley de rock & roll que en Llorenç ve interpretant des de fa ja molts anys per finalitzar les seves actuacions, format per fragments de "All shook up" i "Jailhouse Rock" de Elvis Presley i "Roll Over Beethoven" de Chuck Berry, un final de lo més electritzant per acabar un gran i emocionant concert.

Una vegada acabada l'actuació, en LLorenç de forma molt generosa va dedicar uns moments a la sortida del teatre a signar discos, saludar i fer-se fotos amb tothom que li ho va demanar, mostrant-se molt agraït amb el seu públic per tot l'afecte que li hem demostrat des de fa tant de temps.
En la paradeta de Cd's que hi havia a la sortida hi estava la seva dona, Núria Hosta, actriu amb una llarga trajectòria que molts recordareu per el seu paper principal a "La rossa del bar" de Ventura Pons (va rebre el premi a la millor actriu a l'any 1986) i que també es va mostrar molt amable i simpàtica amb tots els seguidors i seguidores del seu home.

I així es va donar per acabada una gran nit protagonitzada per tot un lluitador de la música com és en Llorenç Santamaria, mític i llegendari com pocs (i molt proper i bona persona), l'artista més gran que tenim a la nostra terra.

Que no sigui la darrera.

Text i fotos: Pep Rebassa