David Lynch, ens ha deixat. Un dels meus directors de capçalera, de quan anar al cinema era un plaer i valia la pena esperar i pagar per veure obres mestres del setè art.

Amb Lynch vaig descobrir que el cinema podia ser un viatge, no només per la mirada, sinó per l’ànima. Cada obra seva era un laberint de somnis, inquietuds i misteris que em capturava des del primer minut. Ell va donar forma a l’invisible, va explorar la foscor i va saber trobar-hi bellesa, convertint el desconegut en pura poesia visual.

Obres com Blue Velvet o Mulholland Drive no eren només pel·lícules; eren experiències. Cada escena, cada diàleg, cada silenci... tot estava carregat de significat i emoció. Era una invitació a pensar, a sentir i a perdre's sense por en els racons més ocults de la ment.

Avui el món del cinema perd un mestre, però nosaltres, espectadors, guanyem un llegat etern. Lynch ens deixa la lliçó que val la pena somiar en gran, que l’art ha de trencar barreres i que hi ha bellesa fins i tot en allò incomprensible.

Gràcies, David, per fer-me estimar el cinema d’una manera diferent. El teu univers perdura i ens seguirà inspirant, sempre.

Pep Prieto. Director de la revista Es Moll.