Article de Biel Barceló 

Fa uns mesos em vaig estrenar com articulista de la revista Es Moll de Cala Bona amb un article sobre les finals de Copa jugades pel Reial Mallorca. Avui la meva col·laboració és molt menys lúdica i molt més preocupant.
Els mitjans de comunicació s’han fet ressò aquests dies de la projecció que fa l’INE segons la qual les Illes Balears tendran un creixement d’un 19% de població en els pròxims 15 anys. Un augment provocat principalment per la migració internacional, no pel creixement vegetatiu que està estancat.
Si miram la progressió de la població dels darrers 40 anys, veurem una tendència continuada a l’alça, i per tant, no ha de sorprendre aquesta previsió de l’INE pels pròxims anys, perquè res fa pensar, avui per avui, que la tendència d’aquesta curva sigui aplanar-se o molt menys davallar.
De fet, fins i tot en les èpoques de crisi, la nostra població no ha aturat de créixer. Formam part d’aquests territoris de costa que guanyen població contínuament, a diferència d’aquells territoris del que s’anomena “la España vacía”. 
Així, hem passat de poc més de 600 mil habitants als anys 70 a doblar i superar el milió dos-cents mil habitants actualment. I això és així perquè el nostre model econòmic necessita molta mà d’obra. Això crea un efecte crida que fa que tant la població resident com la població flotant no aturin d’augmentar. Per culpa d’un model que necessita créixer contínuament en quantitat, enlloc d’orientar-se cap a la qualitat: un model que necessita cada vegada més turistes, més places d’allotjament, més creuers, més passatgers als aeroports, més cotxes de lloguer, més treballadors,... sense que sembli que hi hagi un sostre. 
I més població implica més necessitat d’habitatge, d’escoles, de centres de salut, més consum de territori, més producció de residus, més consum energètic, més consum d’aigua, més contaminació, més desplaçaments per carretera,... I si tenim més població ens veïm obligats a seguir creant més llocs de feina, en un cercle viciós imparable.
I tot això té un cost molt gran que acabam pagant tots els que vivim aquí: augment imparable del cost dels habitatges, consum de recursos (territori, aigua, energia,...) i necessitat d’infraestructures de tot tipus: depuradores, tractament de residus, carreteres, hospitals, instituts, centres de serveis socials, residències de majors,  que mai basten i que hem de pagar entre tots amb uns sous i pensions per davall de la mitjana. Perquè aquest creixement no ens fa més rics: la nostra renda per càpita, una de les més altes a finals dels 90, ha baixat considerablement.
De fet, amb el debat obert actualment sobre la saturació, aquesta demografia desbocada ha de ser un dels eixos essencials del debat. I així ha de ser, perquè és, juntament amb el canvi climàtic, el gran repte de futur que té aquesta terra. Però el repte no és només com es compensa això, sinó com ho aturam. Perquè sinó ja m’explicaran com podem afrontar aquest creixement poblacional els pròxims 20 anys, tenint en compte la nostra limitació territorial, més les conseqüències socials, climàtiques i ambientals de tot plegat.